REDACCIÓ D'ABRIL

HISTÒRIA

Aquella tarda havia estat esgotadora, tenia fets pols els peus i les cames. Respirar a l’altura on érem era cada cop una tasca més complicada.
Es començava a fer fosc i teníem que buscar un lloc on passar la nit i arribar a l’endemà al cim de l’Annapurna. Cada mitja hora establíem contacte en Tolo i jo, encara que teníem moltes ganes de parlar sobre aquell meravellós paisatge, parlant gastes molta energia necessària per continuar caminant cap dalt.

Finalment vam parar per acampar.
Començant a muntar les tendes de campanya em vaig donar compte de que en Tolo no es trobava molt bé. Li costava muntar-la, amb moviments lents i bastant desencertats. El vaig ajudar i vam estar parlant sobre el paisatge i sobre la nostra família, els trobàvem a faltar. Estaven tant lluny. La veritat es que en Tolo m’havia comentat que no es trobava molt bé, però jo no li vaig donar molta importància.

Per la nit avanç de dormir vam connectar els telèfons satèl•lit i vaig escriure una mica sobre l’aventura d’aquell dia al meu diari personal. Però el més fort encara estava per arribar.
Al matí ens vam despertar tots amb el soroll de totes les alarmes sincronitzades, tots menys en Tolo. El vam intentar despertar i no vam poder. En Tolo ja no tenia pols.
Desprès d’aquella desgracia vam optar per baixar al campament base i van intentar treure en Tolo que era molt greu amb un helicòpter, cos que no va ser possible a causa del vent.
Mai me’n oblidaré el que va passar en aquell ascens a l’Annapurna.

RESUM

Fa molt temps ja que es va crear la Comissió per la Racionalització dels Horaris dels Espanyols de la qual no haviam sentit mai a parlar. De fet no sabiam ni que existia. La finalitat d’aquesta comissió es ajudar als espanyols donant-lis informació que tracten com tindrien que ser els horais a espanya per deixar enrrere els actuals i adaptar-se millor.
Segons uns estudis, que fa poc han publicat, aconsellen com tindrien que ser millorats els horaris dels espanyols basats en enquestes que han fert a altres països.
A Finlàndia fan coincidir els horais laborals dels pares amb els escolars dels fills. Però aqui es impossible fer una cosa tant inteligent perque tenim que anar sempre a l’inrevès. Tambè cita que a Portugal dinen a la una del migdia i sopen a les vuit. Això es el que aconsella la comissió? A Catalunya ja es feia fa seixanta anys. El que passa es que fa cinquanta anys la gent va començar a dinar i sopar cada cop més tard. Doncs la gent vol estar cad cop més allunyada de la seva família i dels demés només estant pendents dels diners i del seu propi bé material.

AQUELLA COMISSIÓ HO TE DIFÍCIL

Sense adonar-nos, fa ja sis anys que es va crear la comissió per la Racionalització dels Horaris Espanyols. O ja son set? En qualsevol cas, suficients com per que hagi tingut temps de anar-nos subministrant, de tant en quant, informacións que tracten com deurien ser aquí els horaris que la majoria de gent tindria que adaptar-se per deixar enrere els actuals, que –començant pels del treball- son pura demència i amb el que es difícil conciliar vida laboral y personal. La última notícia sobre la comissió es de fa uns dies, de que l’òptim seria seguir amb el model dels països nòrdics i de Portugal. Una evidència per a la que mai he necessitat cap comissió. Però, poc més poden fer a part d’impartir pedagogia. En aquella notícia s’explica que el president de l’invent, Ignasi Buqueras, a donat a coneixer una enquesta que han fet a ambaixadors espanyols en vint-i-tres països europeus. S’ha de destacar la jornada intensiva de Finlàndia y el seu –potser no casual- alt índex de productivitat, i el fet de que a Suecia els horaris laborals i escolars coincideixen, quelcom tan sensat que costarà conseguir-ho aquí, on es tracta de fer-ho tot complicat, i que l’horari de les escoles i els dels pares no conincideixi mai, per així poder queixar-se i dir que tot es una bírria.
Explica la comissió que Portugal –que està a l’altre costat de la península- aplica la lògica als seus horais de menjar. La del migdia es a la una de la tarde, el sopar a les vuit. La comissió aconsella aquell model. Un model, per cert, casi idèntic que el que es seguia a barcelona fa seixanta anys. Als anys cinquanta, a casa meva i a la de tota la gent que coneixia, nens i aduts dinavem la una (alguns abanç i tot). I es sopava a les vuit o poc desprès. I ningú es moria per allò. Va ser ja als anys seixanta quen la gent va començar a dinar i sopar cada cop més tard. Avui hi ha gent que sopa a les deu de la nit. I els beneïts dinars del migdia, els dies laborals? No hi ha cap institució més sagrada que aquesta. Les persones importants truquen per telèfon, queden per dinar, i es senten a la taula a les dues i mitga i, plat rere plat –més cafès, copes i cigars-, no aixequen el cul fins a les cinc i mitga. Quan tornen a la feina ni s’els acudeix que –en un país civiltzat, havent dedicat seixanta minuts a menjar- a aquella hora la gent ja estaria tornant cap a casa seva. I si ells segueixen aquest horari, per que els seus empleats tindrien que seguir un altre? Així, en comptes de recollir i marxar a casa a les cinc, ells a les cinc començen la seva jornada de tarde, que no acabarà fins a les vuit o les nou. El que sigui per tal de tornar a casa quan més tard millor i així estar el menys possible amb el que queda de monstres que la habiten.

MÓN VERD

Com ja sabem tots el món es cada cop més bonic. M’encanta el to grisos que adopta el cel a la ciutat. M’assembla que això es creat per uns gasos o no se que. Però es igual avui en dia es el més normal i millor. Tothom es feliç i no cal preocupar-se del que un llença o del que un deixa de llençar. En la societat d’avui en dia son tots així de feliços.
Ja sabem que les centrals nuclears llencen fums tòxics per al planeta, però això es així i ningú ho canviarà, com es normal.

Però resulta que no tothom es com nosaltres. Hi ha un reducte de gent, cada cop més elevat, que es nega a actuar amb normalitat, i que per això fan coses realment estranyes.
Tenen cinquanta mil bosses d’escombreries de diferents colors per fer una cosa a la que anomenen reciclar. Busquen i remiren fluorescents i esprais que no malfereixin al medi ambient. Com si això fos possible! No volen ni sentir parlar dels viatges que has fet últimament amb cotxe, ells sempre utilitzen transport públic . Mireu que vulgars!
Jo no soc ni el primer ni el últim que els hi dirà que estan bojos.
I el pitjor de tot es que se’ls veu contents amb si mateixos i amb el que fan encara que no serveixi de res.
Al final, que facin el que vulguin, que jo continuaré fent el que faig quan m’assembli.
A mi no em te que dir ningú el que tinc que fer.

L'AMOR EN LA MÚSICA ACTUA

Tots haurem sentit, més d'un cop, cançons d'amor. La música desde temps inmemorials ha estat un estri per a enamorar. I es veu que serveix prou bé...
Doncs ara la majoría de les cançons tracten sonbre l'amor: ja sigui sobre enamoraments a primera vista com de separacions doloroses.
La música es un punt a favor de l'amor.
En totes les pel·licules surten escenes amoroses, i que sería d'aquestes si no tinguessin la seva música amorosa? També al teatre sempre canten i ballen amb temes d'amor: ja sigui en gèneres com tragedia, comedia o drama, que tracten sobre l'amor però amb punts de vista diferents.
No se perquè però la música fa sentir-te més receptiu a l'hora d'enamorar-te.
Desde sempre l'amor i la música han estat estretament lligats.

INFORMAR NO ÉS COMUNICAR

La comunicació és la relació entre dos o més persones en el que el missatge és un traspàs de informació. Però, quina classe de missatge pot ser?
Pot ser perfectament un acte de comunicació amb cap informació en el seu contingut: Menja! Aquí no hi ha cap traspàs de informació, només ens hem comunicat.

El acte de comunicació és molt extens i que no podem només informar també fem servir expresions i opinions que no tennen res que veure amb la informació objectiva.
Pot ser que a la televisió hi haguin canals totalment informatius, però sent així sempre resulten una mica aborrits, perquè no hi ha cap atració e el seu llenguatge monotom i aborrit.

Igual passa amb els llibres, hi han llibres que el seu contingut és una história en la qual apareixen personatges i dialegs. Tot això pot ser més o menys informatiu però imagineu-vos un verdader llibre informatiu: com pot ser un diccionari. Vosté el diccionari no s'el llegiria tot sencer per que és un llibre de caracter informatiu. Si li interessa alguna cosa la buscarà peò si no, no el farà servir.

També hi ha un altre aspecte que diferncia la informació de la comunicació i es que en la comunicació les persones que es comuniquen fan servir una parla de la llengua determinada i fean servir diferents entonacións. Aixó ja no es informació literal es simplement comunicació.