1 LA UNITAT DE L’ESPÈCIE I LA DIVERSITAT DE GRUPS
L’espècie humana ha desenvolupat la llengua articulada.
No es coneix cap comunitat que no usi la llengua com a vehicle de relació: és la unitat de l’espècie
Actualment, arreu del món, es parlen unes 6000 llengües: diversitat dels grups humans
2 LA CLASSIFICACIÓ DE LES LLENGÜES
El mapa lingüístic d’avui en dia correspon a un conjunt de forces sociopolítiques generades en el passat.
Els especialistes calculen que en el segle XXI en desapareixeran més de la meitat.
CLASSIFICACIÓ DE LES LLENGÜES
SEGONS ELS CRITERIS LINGÜÍSTICS
Característiques lèxiques: semblances en el vocabulari, s’agrupen en disset famílies lingüístiques
Característiques morfològiques: les llengües s’agrupen en aïllants, aglutinants i flexives
Característiques sintàctiques: segons la posició dels elements dins la frasee
SEGONS ELS CRITERIS D’ÚS
Estatus: oficials (oficials jurídicament), cooficials (dos llengües oficials) i sense regulació (no regulades jurídicament)
Vitalitat: normalitzades (mantén posició estable), en procés de normalització (en recuperació), en procés de substitució (estan perdent) i extinguides (ja perdudes)
Nombre de parlants: Majoritàries i minoritàries
Codificació: codificades i no codificades
3 CRITERIS LINGÜÍSTICS
3.1 Famílies lingüístiques
Una família lingüística és un conjunt de llengües que presenten un origen comú i unes característiques lèxiques semblants.
3.2 Tipologia de les llengües
Totes les llengües són complexes.
Característiques morfològiques:
Llengües aïllants: es caracteritzen perquè totes les paraules són variables, no tenen morfologia, però l’estructura sintàctica es molt rígida (xinès o vietnamita.
Llengües aglutinants: es caracteritzen per l’acumulació darrere del radical de diferents afixos per indicar les relacions gramaticals.
Llengües flexives: es caracteritzen per l’ús de la morfologia; a les llengües flexives les paraules no tenen una forma invariable, sinó que aquesta canvia segons gènere, nombre, temps, expressat.
4 CRITERIS D’ÚS
4.1 L’estatus de la llengua
Indica la posició que ocupa, algú o alguna cosa, en una escala jeràrquica.
Estatus social: una classe social o una altra
Estatus jurídic: diferència entre ciutadans lliures i esclaus
L’estatus d’una llengua determina la posició jurídica, política i social que ocupa en un territori amb relació amb les altres llengües.
Les llengües es classifiquen atenent al grau de poder polític, a la regulació jurídica, a l’abast territorial, a l’extensió de l’ús i als prejudicis.
Factors de tipus econòmic: econòmic (bona posició en el concert internacional) i la social (manteniment del grup cohesionat).
4.2 La vitalitat de la llengua
Les funcions que acompleix una llengua en la societat donen raó del seu grau de vitalitat.
La distribució de funcions entre diverses llengües defineix la situació de cada una i el grau d’influència de la comunitat que la parla.
4.3 Llengües i nombre de parlants
Nombre de parlants: resultat d’’un conjunt de factors: demogràfics, econòmics i polítics.
La relació actual entre llengües i parlants respon a la distribució geopolítica del món.
4.4 Llengües i distribució geogràfica
La presència de diverses llengües dins d’un estat es força habitual. Tret d’alguns casos com Portugal, Islàndia i Albània.Hi ha zones geogràfiques on la concentració de les llengües és més elevada i zones homogènies des del punt de vista lingüístic.
Mostrando entradas con la etiqueta Resums. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Resums. Mostrar todas las entradas
jueves, 3 de junio de 2010
sábado, 8 de mayo de 2010
LLENGÜES DEL MÓN
-Unitat de l'especie i diversitat de grups
-Classificació de les llengües:
_Criteris lingüístics
_Criteris d'ús
·Estatus-situació
·Vitalitat
·Nombre de Parlants
-L'estatus de la llengua
-La vitalitat de la llengua
-Llenües i nombre de parlants
-Llengües i distribució geogràfica
-Classificació de les llengües:
_Criteris lingüístics
_Criteris d'ús
·Estatus-situació
·Vitalitat
·Nombre de Parlants
-L'estatus de la llengua
-La vitalitat de la llengua
-Llenües i nombre de parlants
-Llengües i distribució geogràfica
martes, 23 de febrero de 2010
RESUM
Fa molt temps ja que es va crear la Comissió per la Racionalització dels Horaris dels Espanyols de la qual no haviam sentit mai a parlar. De fet no sabiam ni que existia. La finalitat d’aquesta comissió es ajudar als espanyols donant-lis informació que tracten com tindrien que ser els horais a espanya per deixar enrrere els actuals i adaptar-se millor.
Segons uns estudis, que fa poc han publicat, aconsellen com tindrien que ser millorats els horaris dels espanyols basats en enquestes que han fert a altres països.
A Finlàndia fan coincidir els horais laborals dels pares amb els escolars dels fills. Però aqui es impossible fer una cosa tant inteligent perque tenim que anar sempre a l’inrevès. Tambè cita que a Portugal dinen a la una del migdia i sopen a les vuit. Això es el que aconsella la comissió? A Catalunya ja es feia fa seixanta anys. El que passa es que fa cinquanta anys la gent va començar a dinar i sopar cada cop més tard. Doncs la gent vol estar cad cop més allunyada de la seva família i dels demés només estant pendents dels diners i del seu propi bé material.
Segons uns estudis, que fa poc han publicat, aconsellen com tindrien que ser millorats els horaris dels espanyols basats en enquestes que han fert a altres països.
A Finlàndia fan coincidir els horais laborals dels pares amb els escolars dels fills. Però aqui es impossible fer una cosa tant inteligent perque tenim que anar sempre a l’inrevès. Tambè cita que a Portugal dinen a la una del migdia i sopen a les vuit. Això es el que aconsella la comissió? A Catalunya ja es feia fa seixanta anys. El que passa es que fa cinquanta anys la gent va començar a dinar i sopar cada cop més tard. Doncs la gent vol estar cad cop més allunyada de la seva família i dels demés només estant pendents dels diners i del seu propi bé material.
lunes, 22 de febrero de 2010
AQUELLA COMISSIÓ HO TE DIFÍCIL
Sense adonar-nos, fa ja sis anys que es va crear la comissió per la Racionalització dels Horaris Espanyols. O ja son set? En qualsevol cas, suficients com per que hagi tingut temps de anar-nos subministrant, de tant en quant, informacións que tracten com deurien ser aquí els horaris que la majoria de gent tindria que adaptar-se per deixar enrere els actuals, que –començant pels del treball- son pura demència i amb el que es difícil conciliar vida laboral y personal. La última notícia sobre la comissió es de fa uns dies, de que l’òptim seria seguir amb el model dels països nòrdics i de Portugal. Una evidència per a la que mai he necessitat cap comissió. Però, poc més poden fer a part d’impartir pedagogia. En aquella notícia s’explica que el president de l’invent, Ignasi Buqueras, a donat a coneixer una enquesta que han fet a ambaixadors espanyols en vint-i-tres països europeus. S’ha de destacar la jornada intensiva de Finlàndia y el seu –potser no casual- alt índex de productivitat, i el fet de que a Suecia els horaris laborals i escolars coincideixen, quelcom tan sensat que costarà conseguir-ho aquí, on es tracta de fer-ho tot complicat, i que l’horari de les escoles i els dels pares no conincideixi mai, per així poder queixar-se i dir que tot es una bírria.
Explica la comissió que Portugal –que està a l’altre costat de la península- aplica la lògica als seus horais de menjar. La del migdia es a la una de la tarde, el sopar a les vuit. La comissió aconsella aquell model. Un model, per cert, casi idèntic que el que es seguia a barcelona fa seixanta anys. Als anys cinquanta, a casa meva i a la de tota la gent que coneixia, nens i aduts dinavem la una (alguns abanç i tot). I es sopava a les vuit o poc desprès. I ningú es moria per allò. Va ser ja als anys seixanta quen la gent va començar a dinar i sopar cada cop més tard. Avui hi ha gent que sopa a les deu de la nit. I els beneïts dinars del migdia, els dies laborals? No hi ha cap institució més sagrada que aquesta. Les persones importants truquen per telèfon, queden per dinar, i es senten a la taula a les dues i mitga i, plat rere plat –més cafès, copes i cigars-, no aixequen el cul fins a les cinc i mitga. Quan tornen a la feina ni s’els acudeix que –en un país civiltzat, havent dedicat seixanta minuts a menjar- a aquella hora la gent ja estaria tornant cap a casa seva. I si ells segueixen aquest horari, per que els seus empleats tindrien que seguir un altre? Així, en comptes de recollir i marxar a casa a les cinc, ells a les cinc començen la seva jornada de tarde, que no acabarà fins a les vuit o les nou. El que sigui per tal de tornar a casa quan més tard millor i així estar el menys possible amb el que queda de monstres que la habiten.
Explica la comissió que Portugal –que està a l’altre costat de la península- aplica la lògica als seus horais de menjar. La del migdia es a la una de la tarde, el sopar a les vuit. La comissió aconsella aquell model. Un model, per cert, casi idèntic que el que es seguia a barcelona fa seixanta anys. Als anys cinquanta, a casa meva i a la de tota la gent que coneixia, nens i aduts dinavem la una (alguns abanç i tot). I es sopava a les vuit o poc desprès. I ningú es moria per allò. Va ser ja als anys seixanta quen la gent va començar a dinar i sopar cada cop més tard. Avui hi ha gent que sopa a les deu de la nit. I els beneïts dinars del migdia, els dies laborals? No hi ha cap institució més sagrada que aquesta. Les persones importants truquen per telèfon, queden per dinar, i es senten a la taula a les dues i mitga i, plat rere plat –més cafès, copes i cigars-, no aixequen el cul fins a les cinc i mitga. Quan tornen a la feina ni s’els acudeix que –en un país civiltzat, havent dedicat seixanta minuts a menjar- a aquella hora la gent ja estaria tornant cap a casa seva. I si ells segueixen aquest horari, per que els seus empleats tindrien que seguir un altre? Així, en comptes de recollir i marxar a casa a les cinc, ells a les cinc començen la seva jornada de tarde, que no acabarà fins a les vuit o les nou. El que sigui per tal de tornar a casa quan més tard millor i així estar el menys possible amb el que queda de monstres que la habiten.
martes, 12 de enero de 2010
ESQUEMA TEMA 11
1. Grup social i fet comunicatiu:
- Vida en grup: base de la supervivència.
- Intercanvi d’informació i organització en grup.
- Llenguatge articulat i eficàcia comunicativa.
2. La comunitat lingüística:
- La relació del grup amb el medi genera formes d’organització social.
- Les llengües donen raó de les formes de vida dels grups humans.
- Diversitat cultural i lingüística.
3. L’ús lingüístic:
3.1. Ús i diversitat:
- L’ús és el conjunt de manifestacions verbals (orals i escrites) que s’emeten en una comunitat.
- Ús lingüístic i temps històric. - Ús lingüístic i espai geogràfic. - Ús lingüístic i grup social.
- Ús lingüístic i estructura social.
3.2. Ús i red:
- Llengua: vehicle de relació de la comunitat.
- Grups humans i interacció amb el medi.
- Característiques geogràfiques de l’hàbitat.
- Hegemonia d’uns pobles sobre uns altres.
4. La sociolingüística:
- Estudia l’ús de la llengua i analitza les relacions que hi ha entre la llengua i el medi.
- La sociolingüística se separa de la lingüística quant a finalitats: la lingüística explica el funcionament del sistema lingüístic.
5. El contacte lingüístic:
- La necessitat de relació entre grups que parlen llengües diferents origina contacte lingüístic; i aquesta situació comporta canvi, readaptació del codi, per tal de fer possible la intercomunicació.
6. Aproximacions als fenòmens de contacte:
6.1. El bilingüisme:
- És una situació de contacte atenent a tres perspectives bàsiques des del punt de vista:
- Individual: actiu o passiu, simètric o asimètric i instrumental o integrador.
-Territorial.
- Social: limitat o massiu, oficial o no oficial i neutre o diglòssic.
6.2. La diglòssia:
- És l’ús social de les llengües atenent a la jerarquia de funcions que fan.
- C. Ferguson va descriure, l’any 1959, dues varietats d’una mateixa llengua: - Varietat A: altament codificada i vehicle dels usos formals.
Varietat B: utilitzada en usos informals.
6.3. El conflicte lingüístic:
- Es defineix com la tensió que es produeix entre dues llengües a l’interior d’un territori per assolir un nombre més alt de funcions socials i de parlants.
- Es produeix en territoris on conviuen més d’una comunitat lingüística. Es resol en:
- Substitució lingüística: abandó de la llengua pròpia i assimilació de la llengua de la comunitat dominant.
- Normalització lingüística: recuperació d’usos i funcions socials d’una llengua en situació de desavantatge.
7. Dinàmiques de contacte:
7.1. Els intercanvis comercials:
- Històricament, aquests han estat una font important de contacte entre els pobles.
- Actualment, l’anglès tendeix a funcionar com a lingua franca en les relacions comercials.
7.2. Les conquestes militars:
- La invasió de territoris té efectes importants en la situació de contacte lingüístic.
- El canvi lingüístic pren camins diferents:
- Substitució lingüística.
- Assimilació de la població dominant.
- Creació de llengües mixtes.
7.3. Desplaçament de població:
- Els moviments migratoris originen una situació de contacte entre comunitats que pensen, viuen i s’expressen en llengües diferents.
- El canvi lingüístic pot operar en dos sentits:
- Substitució de la llengua dels migrants.
- Substitució de la llengua dels autòctons.
7. Llegeix els dos fragments i explica les causes de l’extinció del gaèlic escocès i del parsi:
a) El gaèlic escocès fou extingit perquè no tenia suport institucional de cap mena a nivell nacional, a diferència de l’anglès, que es el que s’utilitzava per les escoles. L’anglès el van instaurar com a llengua totalment oficial, suprimint així el gaèlic escocès, que, tot i això, encara el parlen els pescadors escocesos.
b) Els parsis utilitzaven la seva llengua amb llibertat, ja que ni l’islamització els impedia parlar-la. Poc més tard, els “veïns” van arribar a les seves terres i van implantar la llengua oficial de l’Afganistan, el paixtu.
- Vida en grup: base de la supervivència.
- Intercanvi d’informació i organització en grup.
- Llenguatge articulat i eficàcia comunicativa.
2. La comunitat lingüística:
- La relació del grup amb el medi genera formes d’organització social.
- Les llengües donen raó de les formes de vida dels grups humans.
- Diversitat cultural i lingüística.
3. L’ús lingüístic:
3.1. Ús i diversitat:
- L’ús és el conjunt de manifestacions verbals (orals i escrites) que s’emeten en una comunitat.
- Ús lingüístic i temps històric. - Ús lingüístic i espai geogràfic. - Ús lingüístic i grup social.
- Ús lingüístic i estructura social.
3.2. Ús i red:
- Llengua: vehicle de relació de la comunitat.
- Grups humans i interacció amb el medi.
- Característiques geogràfiques de l’hàbitat.
- Hegemonia d’uns pobles sobre uns altres.
4. La sociolingüística:
- Estudia l’ús de la llengua i analitza les relacions que hi ha entre la llengua i el medi.
- La sociolingüística se separa de la lingüística quant a finalitats: la lingüística explica el funcionament del sistema lingüístic.
5. El contacte lingüístic:
- La necessitat de relació entre grups que parlen llengües diferents origina contacte lingüístic; i aquesta situació comporta canvi, readaptació del codi, per tal de fer possible la intercomunicació.
6. Aproximacions als fenòmens de contacte:
6.1. El bilingüisme:
- És una situació de contacte atenent a tres perspectives bàsiques des del punt de vista:
- Individual: actiu o passiu, simètric o asimètric i instrumental o integrador.
-Territorial.
- Social: limitat o massiu, oficial o no oficial i neutre o diglòssic.
6.2. La diglòssia:
- És l’ús social de les llengües atenent a la jerarquia de funcions que fan.
- C. Ferguson va descriure, l’any 1959, dues varietats d’una mateixa llengua: - Varietat A: altament codificada i vehicle dels usos formals.
Varietat B: utilitzada en usos informals.
6.3. El conflicte lingüístic:
- Es defineix com la tensió que es produeix entre dues llengües a l’interior d’un territori per assolir un nombre més alt de funcions socials i de parlants.
- Es produeix en territoris on conviuen més d’una comunitat lingüística. Es resol en:
- Substitució lingüística: abandó de la llengua pròpia i assimilació de la llengua de la comunitat dominant.
- Normalització lingüística: recuperació d’usos i funcions socials d’una llengua en situació de desavantatge.
7. Dinàmiques de contacte:
7.1. Els intercanvis comercials:
- Històricament, aquests han estat una font important de contacte entre els pobles.
- Actualment, l’anglès tendeix a funcionar com a lingua franca en les relacions comercials.
7.2. Les conquestes militars:
- La invasió de territoris té efectes importants en la situació de contacte lingüístic.
- El canvi lingüístic pren camins diferents:
- Substitució lingüística.
- Assimilació de la població dominant.
- Creació de llengües mixtes.
7.3. Desplaçament de població:
- Els moviments migratoris originen una situació de contacte entre comunitats que pensen, viuen i s’expressen en llengües diferents.
- El canvi lingüístic pot operar en dos sentits:
- Substitució de la llengua dels migrants.
- Substitució de la llengua dels autòctons.
7. Llegeix els dos fragments i explica les causes de l’extinció del gaèlic escocès i del parsi:
a) El gaèlic escocès fou extingit perquè no tenia suport institucional de cap mena a nivell nacional, a diferència de l’anglès, que es el que s’utilitzava per les escoles. L’anglès el van instaurar com a llengua totalment oficial, suprimint així el gaèlic escocès, que, tot i això, encara el parlen els pescadors escocesos.
b) Els parsis utilitzaven la seva llengua amb llibertat, ja que ni l’islamització els impedia parlar-la. Poc més tard, els “veïns” van arribar a les seves terres i van implantar la llengua oficial de l’Afganistan, el paixtu.
lunes, 30 de noviembre de 2009
PUYAL A LA BLANQUERNA (Esquema)
A les XIV JOrnades de Comunicació Blanquerna, JOaquim Maria Puyal ve fer una xerrada de Normalització i Divulgació: el llenguatge del futbol als media. Es manté coherent en uns primcipis però escoltar les seves xerrades sempre resuten enrriquidores.
Es desde fa uns anys investigadors de la comunicació en el sentit més ampli, cosa que li permet estrucurar un discurs elaborat, farcit d'exemples, també interpela els inerlocutor deixant preguntes a l'aire: reflexió de cadascú.
El seu missatge té tres eixos. En la situació catalana al final del franquisme en que el català estava apartat dels efers oficials però encara i així hi habia més gent que el parlava a casa.
El català normalitzat o en vies de normalització, hi ha gent que proposa que el català no hauria d'estar en els aquets afers rellevants.
Puyal es partidari de la fidelitat a la norma de l'academaia i que es nodreix de noves incorporacións. Formailtat entre el literari o academic i el més col·loquial. Un professional parlant ha de ser competent i rigorós.
Ell ha aconsellat l'article de Miquel de Palol a l'AVUI i que idees interesants en referencia del humor en els mitjande comunicació. Puyal ha obtingut un Guardó de ofici de periodista, ha esperonat els professionals i els futurs professionals a no permetre que els altres facin la feina per ells. Ens alerta de el poders politica i econòmics, propietaris del mitjans intenten col·locar noticies eleborades per ells mateixos sense practicament intervenció del periodistes
Puyal exerceix el el magisteri amb el que diu i mitjançant la manera amb com ho diu amb muliples recursos a laes seves exposicions. S'ha de tenir també un domini de la situació. Fa ús de la gestualitat per dotar d'intencionalitat difernts aspectes del dscurs.
Ha demostrat un cop més que prepara les seves intervencions a consciència amb voluntat que els qui ho diuen esdevinguin el màxim de profitosos per als receptors.
El país no es pot permetre el luxe de prescindir de personalitats com Puyal per liderar.
Una definició que calia confiar en els que estan més preparats.
Es desde fa uns anys investigadors de la comunicació en el sentit més ampli, cosa que li permet estrucurar un discurs elaborat, farcit d'exemples, també interpela els inerlocutor deixant preguntes a l'aire: reflexió de cadascú.
El seu missatge té tres eixos. En la situació catalana al final del franquisme en que el català estava apartat dels efers oficials però encara i així hi habia més gent que el parlava a casa.
El català normalitzat o en vies de normalització, hi ha gent que proposa que el català no hauria d'estar en els aquets afers rellevants.
Puyal es partidari de la fidelitat a la norma de l'academaia i que es nodreix de noves incorporacións. Formailtat entre el literari o academic i el més col·loquial. Un professional parlant ha de ser competent i rigorós.
Ell ha aconsellat l'article de Miquel de Palol a l'AVUI i que idees interesants en referencia del humor en els mitjande comunicació. Puyal ha obtingut un Guardó de ofici de periodista, ha esperonat els professionals i els futurs professionals a no permetre que els altres facin la feina per ells. Ens alerta de el poders politica i econòmics, propietaris del mitjans intenten col·locar noticies eleborades per ells mateixos sense practicament intervenció del periodistes
Puyal exerceix el el magisteri amb el que diu i mitjançant la manera amb com ho diu amb muliples recursos a laes seves exposicions. S'ha de tenir també un domini de la situació. Fa ús de la gestualitat per dotar d'intencionalitat difernts aspectes del dscurs.
Ha demostrat un cop més que prepara les seves intervencions a consciència amb voluntat que els qui ho diuen esdevinguin el màxim de profitosos per als receptors.
El país no es pot permetre el luxe de prescindir de personalitats com Puyal per liderar.
Una definició que calia confiar en els que estan més preparats.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
