REDACCIÓ D'ABRIL

HISTÒRIA

Aquella tarda havia estat esgotadora, tenia fets pols els peus i les cames. Respirar a l’altura on érem era cada cop una tasca més complicada.
Es començava a fer fosc i teníem que buscar un lloc on passar la nit i arribar a l’endemà al cim de l’Annapurna. Cada mitja hora establíem contacte en Tolo i jo, encara que teníem moltes ganes de parlar sobre aquell meravellós paisatge, parlant gastes molta energia necessària per continuar caminant cap dalt.

Finalment vam parar per acampar.
Començant a muntar les tendes de campanya em vaig donar compte de que en Tolo no es trobava molt bé. Li costava muntar-la, amb moviments lents i bastant desencertats. El vaig ajudar i vam estar parlant sobre el paisatge i sobre la nostra família, els trobàvem a faltar. Estaven tant lluny. La veritat es que en Tolo m’havia comentat que no es trobava molt bé, però jo no li vaig donar molta importància.

Per la nit avanç de dormir vam connectar els telèfons satèl•lit i vaig escriure una mica sobre l’aventura d’aquell dia al meu diari personal. Però el més fort encara estava per arribar.
Al matí ens vam despertar tots amb el soroll de totes les alarmes sincronitzades, tots menys en Tolo. El vam intentar despertar i no vam poder. En Tolo ja no tenia pols.
Desprès d’aquella desgracia vam optar per baixar al campament base i van intentar treure en Tolo que era molt greu amb un helicòpter, cos que no va ser possible a causa del vent.
Mai me’n oblidaré el que va passar en aquell ascens a l’Annapurna.